El 30 de maig es compliran el 54 anys de la mort del més gran pilot que
havia donat el motociclisme espanyol fins llavors: Ramon Torras. L'Espanya
motociclista va quedar òrfena després del succeït en un petit poble tarragoní,
Coma-ruga. No us sorprengueu, els que no vau conèixer aquella època, que diguem
això. Llavors no teníem a Pedrosas, Setes, Lorenzos, Márquez ... per tot arreu.
Ni tan sols havia arribat el fenomen Ángel Nieto. Escrivia el periodista Carlos
Dominguez en un reportatge sobre la història d’aquest pilot a la revista
formulamoto.es.
Qui era Ramon Torras i Figueras?. Doncs, un jove pilot motociclista de
gran qualitat, ja una realitat més que una promesa, que va veure truncat el seu
brillant futur en una prova secundària. El diumenge 30 de maig de 1965, quan
anava al capdavant de la màniga corresponent a la categoria de 125 cc disputada
en el circuit urbà Brisamar, al costat de la platja de Coma-ruga (Vendrell,
Baix Penedès), la seva Bultaco nº 7 va derrapar i es va estavellar contra un
arbre. Només li quedaven per recórrer 800 metres per creuar la
meta i aconseguir la victòria en aquesta cursa poc rellevant, en la qual
participava per provar les màquines amb les que anava a córrer en el Tourist Trophy
de l'illa de Man.
Per Juanma Montsó/2015
A canariasenmoto.com
La vocació d'aquest bon pilot i mecànic sorgeix de manera fortuïta el
dia que amb 14 anys acompanya al seu germà gran al servei oficial Montesa de la
seva ciutat Sabadell a buscar una moto noveta que aquest s'havia comprat.
A Ramon les motos ja li apassionaven, però allà va descobrir el treball
de taller, es va fixar en uns mecànics joves mentre reparaven motos i
especialment en una ordre que va donar el cap de taller a un d'aquells nois:
"Vés a provar aquesta moto abans de lliurar-la". Ramon s'observa
aquesta tasca i queda fascinat per aquest treball immediatament. Li sedueix la
idea de poder reparar motos i després sortir a provar-les, llavors demana al
seu germà que era amic de l'encarregat si li pot aconseguir treball al taller
com a aprenent. I uns dies després, comença a treballar-hi, i en poc temps,
demostra ser un manetes per a la mecànica, però és quan comença a provar motos
on surten a la llum les seves dots excepcionals per pilotar.
Quan va reunir els suficients diners es va comprar la seva pròpia moto.
Una Ducson de 50cc. que en aquest moment era el ciclomotor més potent del seu
temps. Això va ocórrer en l'any 1959. El 1960 decideix participar en la seva
primera cursa amb la Ducson però com era una prova de motocròs decideix
transformar la seva moto; així que li retalla els parafangs, munta un manillar
alt i li canvia les rodes per unes de terra. I allà es va presentar, amb 17
anys i moltes ganes. L'equip oficial Derbi era el favorit amb 2 motos de 65cc
especials per a motocròs. Però un desconegut Ramon Torras Figueres guanya la
cursa contra tot pronòstic deixant sorpresos als espectadors i pilots, que
veuen com dóna canya 1 Ducson d'estar per casa a motos fetes per a aquesta especialitat
com Montesa, Bultacos, etc.
Llavors va ocórrer que, quan el nostre home va recollir el seu trofeu,
hi havia algú esperant-li per parlar amb ell sobre el seu futur pròxim. Aquest
personatge era un veterà pilot oficial de Bultaco anomenat Juan Sobrepera àlies
"Tiger" que a més era amo del concessionari oficial de la marca a
Sabadell. Aquest home li ofereix al joveníssim Ramon treball en el seu taller i
el portarà per bon camí en a complicat món de la competició. A partir d'aquest
moment se l'emporta a córrer per tot Catalunya en diferents modalitats com
pujades en costa, circuits i motocròs. Una cosa que Ramon compleix a la
perfecció guanyant-ho tot en la seva categoria amb el seu incombustible Ducson.
El 1961 "Tiger" li prepara a Ramón una Bultaco Tralla 101
perquè participi en el campionat de velocitat de Catalunya en la categoria
Sport 125. D'aquesta manera, Torras amb 18 anys, s'adoba encara més en els
circuits on ho fa molt bé, mentre segueix participant amb aquesta màquina en
les pujades en costa en què era un crac. Després "Tiger" dóna el
següent pas entusiasmat amb el talent del seu pupil i s'entrevista amb el gran
cap de Bultaco, D. Paco Bultó, que després d'una animada conversa sobre les
habilitats de Ramon, accedeix a veure-ho en acció en el circuit urbà de
Tarragona.
L'escena mereix una explicació: Era l'agost de 1961. D. Paco i John
Grace (pilot oficial Bultaco) són al parc tancat del circuit i veuen aparèixer
a un jove sobre una Tralla 101 Sport. El jove porta una motxilla a l'esquena en
què porta un "tubarro". El noi desmunta el silenciós amb destresa i
munta el tubarro. Després arrenca la moto i surt a entrenar i "Tiger"
s'acosta a Bultó i li diu: "El meu noi és el del tubarro ..." Llavors
D. Paco cronometra a aquest jove en diverses voltes i queda sorprès. Demana
conèixer a aquest segons les seves paraules; "El ràpid i fi" pilot.
Aquest dia Ramón va quedar segon en la seva categoria darrere del famós pilot
de Montesa, José María Busquets, que més endavant serà un dels seus grans rivals.
I des de llavors Bultó queda enamorat de la genialitat pilotant
d'aquest noi i li posa al davant un contracte com a pilot oficial Bultaco, que
Ramon signatura sense pensar-ho. Comença com a provador a les ordres de del
millor tècnic que mai va tenir Bultaco segons els experts: Marcelo Llit, que li
agafa afecte de seguida quan s'adona de la seva gran talent com a mecànic i
pilot i el col·loca a la seva oficina tècnica amb John Grace de company . Déu
n'hi do! Al seu torn, Grace ho fa entrenar diàriament preparant per al
campionat d'Espanya de 1962, que li fan córrer en 2 categories alhora; 125 i
250cc. En la primera prova en el circuit del Retiro (Madrid) en 250 Ramón va
sortir com un tret i deixo clavats a pilots veterans com John Grace, guanyant
aquesta carrera amb increïble facilitat. Aquest dia Grace va dir d'ell: "
I va arribar l'hora de dur a Ramón fora d'Espanya a veure que era
capaç, John Grace l'inscriu en una prova britànica a Sneterton i la gana. La
premsa Anglesa, la més experta en aquesta època, li dedica elogis com:
"Combatiu i valent". Llavors Bultó decideix donar-li l'última bomba
de la fàbrica la nova Bultaco TSS 250 amb la qual l'equip fa una gira per Europa. Com a
anècdota, en la següent carrera a Mòdena, Ramón dóna un recital de pilotatge
enfrontat a pilots consagrats com Jim Redman (Honda), Bruno Spaggiari (Ducati),
Luigi Taveri (Honda) i Francesco Villa (Mondial). Va començar la carrera i
cap va poder amb Ramón Torras i la seva Bultaco TSS. L'espanyol els va treure 35 segons a les
primeres 13 voltes, i en la volta 16, ja estava doblant a tots els altres. En acabar la carrera, passades les 30 voltes, havia doblat a tots menys als quatre
asos que abans anomenava. I es va quedar tan fresc! Una gesta en tota regla ...
En aquell moment Ramon tenia només 19 anys.
Però aquí no va quedar la cosa. Després d'aquesta inoblidable carrera a
Itàlia, es va anar a França i a Le Mans els va donar per als cabells una altra
vegada. Però en l'última volta es va tocar amb Spaggiari i va tenir un greu
accident que el va apartar cinc mesos dels circuits.
El 1963 va tornar a pujar a la Bultaco i només va arribar a temps de
fer l'última cursa a Imola, que va acabar segon, darrere de l'mític Agostini.
El 1964 decideix córrer el campionat d'Itàlia complet i acaba tercer darrere de
Giacomo Agostini i Luigi Taveri amb els que va tenir duels memorables que el
van convertir en un ídol a Itàlia. Aquesta mateixa temporada va fer Campionat
d'Espanya en 125 i 250cc, guanyant-ho en les dues cilindrades.
El 1965 convenç a Paco Bultó per córrer el mundial complet. Així que
Bultaco ho aposta tot amb Ramón per competir en 125 i 250 amb les TSS evolucionades. Aquest valent pilot es va batre llavors amb la crema de l'època
pels circuits del mundial. Eren famosos els seus interiors a sac en llocs impossibles
i va ser molt admirat i respectat pels més grans de la seva època. De fet,
Honda, MV, Benelli i Kreidler van voler contractar-ho per la següent temporada
1966 però els va rebutjar perquè encara li quedava un any de contracte amb
Bultaco.
Llavors en un descans del mundial va acceptar fer una carrera a Tarragona
com a pilot convidat, sense fer cas dels consells dels seus caps, i va ocórrer
el desastre en forma de caiguda absurda alhora que brutal. Va sortir llançat de la seva moto i el seu cos es va estavellar contra un arbre.
Així va perdre la vida el
més alt valor del motociclisme espanyol d'aquesta poca. En el moment de la
seva mort anava tercer en el mundial i ja ningú dubtava que en el futur seria
el campió. Però la mala fortuna va tallar, d'un cop sec, la seva admirable
trajectòria.
