Em demanen traslladi
les meves impressions de les 24 hores de Montjuïc, ara que han transcorregut 40
anys d´aquell esdeveniment. Vàrem participar tres anys, 76, 77 i 78 , amb Bultaco
i categoria 250 cc. El 77 vam guanyar, campions d'Espanya, el 78 subcampions i
el 76, molts problemes mecànics. Sempre fent equip amb l´estimat amic Pere
Xammar.
Certament fa una mica
de vertigen quan et gires i contemples el temps transcorregut, però malgrat
això, tot seguit te n'adones de quelcom altament gratificant i satisfactori en
constatar la gran resposta de molta gent, companys, col·laboradors, tots amics estimables
que com ahir, estant al nostre costat, desitjosos com nosaltres, de compartir
aquest aniversari.
La participació
amatent, generosa i desinteressada, però al mateix temps apassionada de tota
aquella gent, teixint una estructura d'equip, avui només possible i reservada
als equips professionals, van fer possible assolir aquella aventura ,amb
projecció no només esportiva, sinó també social, recordem a l'efecte aquell pub
- antre, el BOX 44, magnífic!!!
Tot no es pot
explicar!!
Es cert que al 76 vàrem
participar per primera vegada a les 24 hores en el màgic, també provocador,
circuit de Montjuïc, amb una Bultaco 250, utilitzant una part de material que
ens havia proporcionat "fàbrica" sobre una base d'una metralla MK2:
Poca gent saben, que entre el material facilitat hi havia el dipòsit de
gasolina, que havia portat el pilot neozelandès Ginger Molloy, quan participava
al campionat del món amb Bultaco entre els anys 1965-70, i que va guanyar el
Gran Premi de l'Ulster el 1966 amb una Bultaco TSS- 250 cc (primera victòria de
Bultaco en un campionat del món). Quasi que només per això veníem compel·lits a
fer un treball del digne possible, encara que aquell any no va poder ser,
llàstima, malgrat que l'entrega abnegada, coratjosa i absoluta de dues persones
sensacionals com eren i son l'Antonio Chillida (moto VARCH), ho recordeu? i del
Pep Nuñez (MOTO LIDER): El motor va dir prou!!, potser fatiga de materials
deien els tècnics.
El següent 77, també
amb el número 44, vam aprendre de les experiències passades i de la mà de
Bultaco, que ens mirava per mitjà de l'amic LLuis Viñas, vàrem aconseguir fer
una moto una mica més segura, aguantant bé una prova de 12 hores que vàrem
establir al circuit de Calafat i després cap a Montjuïc, sempre es feia al mes
de juliol, se sortia al capvespre del dissabte per acabar a la mateixa hora del
diumenge. Allí a la sortida, havíem estat amb el Pere dos o tres anys abans i
havíem promès que algun dia nosaltres també ho faríem allò.
En aquella època, el
tram de circuit (tot era urbà) que discorria pel davant de l'Estadi Olímpic,
era de trajectòria recta hi havia un salt, a partir del qual s'iniciava la
baixada, que feia que la moto s´aixeques del davant, ah, però tot seguit venia
el conflictiu angle de Miramar, que ja cara avall enllaçava amb la
"cega", Font del Gat, Teatre Grec, a on no crec que fessin cap
representació en aquells moments, vies (sembla que anys enrere hi havia hagut
les vies d'un tramvia), guàrdia urbana, per enfilar l'animada recta de boxes,
on es feia repostatge i canvi de pilot, més o menys cada hora i trenta minuts,
això sempre que els capricis de la moto no t´obliguessin a fer-ho abans.
Per la pujada, pèrgola,
contraperfila, poble espanyol, Sant Jordi, tom d´entrada a la recta de
l'estadi, les motos de gran cilindrada, Honda, BMW, Kawasaki, Guzzi, exhibien
potencial ostentosament, encara que després per la baixada se'l's hi
"colàvem", obligant a la pissarra de la moto 44, a escriure, més d'un
cop, 1´ 56´´, que era bastant ràpid, doncs el temps de gir per volta d'una 250
estava entre 2 minuts i dos deu, obligant al personal del box d'aquell número,
a treure una mà oscil·lant de dalt a baix demanant clemència, per la moto és
clar. Que bonic!!!!!!
En Pep mort, copa en
mà, albirava una victòria que se'ns feia esquiva, o potser la celebració que
vindria després, ho tenia més difícil, nosaltres lluitàvem només contra 49
equips (entre els quals hi havia el bon i estimat amic l'Antonio Bonet amb
Montesa), en canvi ell ho feia contra tot un món que li havia estat hostil, la
seva moral era alta i això l'honrava, no podem saber si va caure en batalla o
el van fer presoner, però no hi ha dubte que la seva absència prolongada és
dolorosa, ara més que mai!!!
Aquell estiu del 77,
malgrat que també es van haver de fer intervencions serioses al motor, vam
poder guanyar, comportant una alegria molt generalitzada que es feia evident a
les cares del Pep i de l'Antonio, del Abuelo Quico Urgellés, del Joanet de
Cicles Catalunya, "almas maters" de tot allò.
La nit de la revetlla
de Sant Joan que tant ens estimem, uns 15 dies abans de la cursa, estàvem amb
el Pere, al taller del Pep Lider, que ens havia deixat les claus, treballant en
la moto, intentàvem resoldre un problema d'un suport del tub d'escapament, una
simple barnilla, semblava una tontería, però era de cabdal importància, ja que
havia de ser resistent però al mateix temps lleugera i elàstica per poder
absorbir vibracions durant una prova de més de 700 voltes. Volíem anar de
revetlla al preu que fos, però no va poder ser i al final ho resolíem quan ja
eren les 6 de la matinada, començava a clarejar el dia i per celebrar-ho vam
anar tots dos a dalt de la moto, carenat inclòs a fer un tomb de ravals. Que
guaaaaay Pere, de Reus havies de ser!!!!
Dit això, ja sabem que
només ens queda el record immens i sensacional d'un món, d'aquell món que ja no
existeix, que s´ha acabat del tot, malgrat els intents de voler assaborir-lo
com si es tractés d'un vi deliciós, ara podríem potser apropar-nos a aquelles
paraules magnífiques de Rainer Maria Rilke, en aquelles famoses cartes a un
jove poeta quan li diu "Ens cal acceptar la nostra existència tan
àmpliament com sigui possible. Aquesta és, en el fons l'única audàcia que se'ns
demana: ser valents en enfront del més estrany, prodigiós i inexplicable que
ens pugui succeir".
El que fan els anys!!!
Ah!!, Josep María
Folch, no t'oblidem, estem pendents de les teves victòries, al comandament del
cuirassat "Endurance", no tens rival i ets un exemple!!!!
Avui portem fins a aquesta finestra
del món dels vehicles clàssics a Miquel Durán, un aficionat i un pilot, que té
la dèria i la passió per als cotxes de la marca SIMCA. El Simca 1000 va estar
fabricat per l'empresa espanyola Barreiros, Villaverde, amb llicència francesa
(Sociedad Industrial de Mecánica y Carrocería del Automóvil), entre 1961-1978.
Durán, com ell mateix explicarà, fa molts anys que és addicte a aquesta marca i
model de cotxes, els SIMCA 1000.
Una fantàstica participació i trams amb pòsit mundialista. Així
arrencava durant la tarda del passat divendres 20 d'octubre la tercera edició
del Rally Costa Daurada Legend que, organitzat conjuntament per l'Escuderia
Baix Camp i ECB Clàssics, tenia com escenari les carreteres de les comarques
del Baix Camp i Priorat, però amb especial protagonisme per les localitats
tarragonines de Salou (parc tancat), Reus i Falset (reagrupament i assistència
a totes dues).
Es cert que al 76 vàrem
participar per primera vegada a les 24 hores en el màgic, també provocador,
circuit de Montjuïc, amb una Bultaco 250, utilitzant una part de material que
ens havia proporcionat "fàbrica" sobre una base d'una metralla MK2:
Poca gent saben, que entre el material facilitat hi havia el dipòsit de
gasolina, que havia portat el pilot neozelandès Ginger Molloy, quan participava
al campionat del món amb Bultaco entre els anys 1965-70, i que va guanyar el
Gran Premi de l'Ulster el 1966 amb una Bultaco TSS- 250 cc (primera victòria de
Bultaco en un campionat del món). Quasi que només per això veníem compel·lits a
fer un treball del digne possible, encara que aquell any no va poder ser,
llàstima, malgrat que l'entrega abnegada, coratjosa i absoluta de dues persones
sensacionals com eren i son l'Antonio Chillida (moto VARCH), ho recordeu? i del
Pep Nuñez (MOTO LIDER): El motor va dir prou!!, potser fatiga de materials
deien els tècnics.
