Arisco Moto, Criterium Solo Moto i Mingo Gil

L’any 1977 al saló de l’automòbil de Barcelona es va presentar una moto realitzada a Terrassa per en Miguel Tapias. A l’estand de l’establiment “24 horas” es va exposar la seva moto bicilíndrica de carreres, tot i que segons diuen aquest prototip no estava encara del tot acabat, ja que li mancava alguna peça del motor i el carenat.

Per entendre que es realitzés aquesta moto en aquells anys hem d’explicar que a finals dels 70 a Espanya es vivien uns moments de força agitació política, deguda a la recent mort del general Franco i que el proteccionisme industrial encara era molt fort, fet que feia que alguns productes fossin difícils de portar de l’estranger, com en el cas que ens ocupa, les grans motos de competició japoneses que en aquells anys ja hi havia en el mercat, com les mítiques Yamaha TZ.

Així s’entén que l’alternativa per els qui volien competir en carreres de velocitat fossin les motos de cros modificades o alguna moto antiga arregladeta. I, ja que no es podien portar motos de fora i aquí ningú en feia, en Miguel Tapias que era un fabricant de motors i de karts, sota el nom de MTK (Miguel Tapias Karts) va decidir-se a construir-ne una. Concretament una bicilíndrica de 250 cc a la que va bategar amb el nom d’Arisco.

Ja que no es podien portar motos bones, i que tampoc les feia ningú per aquí, Miguel Tapias, va decidir posar-hi remei i construir una moto de carreres competitiva nacional, l'Arisco. Basant-se en la mecànica dels karts, va construir un motor de 250 cc de dos cilindres independents, amb dos cigonyals, dues enceses Motoplat electròniques, i dues vàlvules d'admissió rotatives, tot això superposat i en paral·lel. Els cilindres havien augmentat des dels 100 cc dels karts, però mantenien la seva estructura horitzontal i la refrigeració per aire. El càrter fos en sorra, tenia un pla d'obertura vertical i transversal a la marxa, i l'embragatge estava fora, refrigerat per aire. Com els cilindres estaven pegats, els escapaments sortien per dalt i per sota, amb espais completament independents. El conjunt es completava amb un xassís de tubs d'acer de 20 mm i un basculant amb la mateixa estructura, que incorporava un sistema Cantilever amb un amortidor de cotxe Selex.

La seva intenció era convertir-la en una moto de fabricació en sèrie però no ho va aconseguir ja que li van sorgir molts problemes a l’hora de la seva homologació. I com que no ho va aconseguir va decidir dedicar els seus esforços a perfeccionar la versió de competició i, tot i que va córrer en diverses carreres, mai va arribar a les prestacions de les japoneses. L’Arisco era una moto fràgil degut a la seva construcció artesanal i l’entrada, a principis dels 80, de les motos estrangeres la va condemnar a la seva desaparició total.

Les Arisco duien motors bicilíndrics de 250 cc amb refrigeració per aire o líquida (en una segona versió), admissió per vàlvules rotatives, dos cigonyals independents i cilindres superposats.

En 1980 la primera Arisco amb cilindres d'aire i un xassís de rigidesa justa va evolucionar a una nova moto amb la mateixa estructura, però més adaptada als temps que corrien, i en què no només les fronteres començaven a obrir-se, sinó que feien la seva entrada els motors Rotax i les creacions d’Antoni Cobas. Es van instal·lar cilindres refrigerats per aigua, es va crear un monocasc d'alumini molt més rígid i petit, i es van posar moltes il·lusions en crear una moto apta per a les carreres nacionals. Però el món havia canviat fins al nostre país, i l'artesania ja no tenia cabuda davant les grans indústries, que podien oferir productes fiables i competitius a preus similars, de manera que la segona versió pràcticament no va tenir història. 

No es van construir moltes unitats i probablement aquesta que Ramon Magriña conservava el 2012 sigui la que en millor estat es troba, pràcticament com es va lliurar en el seu dia a Mingo Gil, com a guanyador del primer “Criterium Solo Moto-AGV”.

Criterium Solo Moto

El 1975, Jaume Alguersuari fundava la revista Solo Moto (sota els auspicis de Garbo Editorial) i que va ser l'embrió del que després seria el grup empresarial Alesport.

La primera mostra de l'afany revolucionari i trencador de Jaume Alguersuari va arribar també el 1978 amb l'organització del primer “Critèrium Solo Moto”, a Calafat. Amb el lema inequívoc de «Criterium Solo Moto: Quieres ser figura! Sigueme!».

Alguersuari va muntar un campionat de tres carreres a Calafat, L'única condició era córrer amb motos nacionals de 250 cc monocilíndriques. El xassís era lliure i el motor també, però la base de l'motor havia de ser espanyola. D'aquesta manera, el Critèrium no només es va convertir en pedrera de pilots sinó també a impulsor de la indústria, i tot gràcies a la influència i la difusió de la revista Solo Moto. El Critèrium va ser el brou de cultiu en el qual es va forjar el mestre dels xassís Antonio Cobas, i de què van sortir pilots com Sito Pons, Joan Garriga, Luis Miguel Reyes, Carlos Cardús, Àlex Crivillé, Sete Gibernau o Carles Checa. El Critèrium va ser un esdeveniments que es considera l'ADN dels èxits actuals del motociclisme de velocitat català i espanyol.

Aquell “Criterium”, Alguersuari va aconseguir com esquer una moto de competició Arisco, gràcies a la col·laboració de Miquel Tapias de MTK-Arisco i del fabricant de cascs AGV (patrocinador principal del Criterium)

Domingo “Mingo” Gil

Domingo “Mingo” Gil va néixer a Montbrió el 1960. I des de molt petit tenia una única obsessió, córrer amb moto!!!

Mentre arribava el moment, "va heretar" la Derbi Tricampiona 49 cc, que el seu germà Rafael havia deixat aparcada pel seu flamant Seat 850 4 portes. Aleshores va començar la il·lusió i va transformar aquella Derbi en una veritable joia imitant les motos de competició d'aquella època. Trucada al màxim, primer a 65 cc i després a 74 cc, manillar dues peces de "carreres" i un "tubarro" que segurament no augmentava la potència, però feia molt de soroll. Va muntar uns Michelin M38, i va adaptar el dipòsit de Derbi 74 Gran Sport, també va posar un “colín” de fibra de vidre fet a mida i pintada amb els colors oficials de la Yamaha de Jarno Saarinen, el seu ídol. Blanca amb la línia vermella i rivets blaus, tampoc faltava el famós logotip dels tres diapasons de la marca japonesa. Ell se’n sentia cofoi d’aquella transformació. Amb aquella moto es va convertir en el "terror" de les carreteres pròximes.

El 1978, amb 18 anys, en assabentar-se de la creació per part de la revista barcelonina Solo Moto d'un nou campionat per a principiants, el Critèrium Solo Moto AGV al circuit de Calafat (programat a tres curses per a motocicletes de 250cc). Va contactar amb el pilot Fernando Prous i li comprà una Montesa Blitz. Amb aquesta moto es va presentar per participar al “Criterium” juntament amb el seu amic Pere Paixá, també de Montbrió. Va córrer totes les mànegues aconseguint diverses victòries, situant-se en les primeres places de la classificació provisional i afermant-se com un dels seriosos candidats a la victòria final.

D'esquerra a dreta: Fernando Prous, Juan R. Aragonés, "Mingo" Gil i Pere Paixá

A la darrera jornada les coses li van sortir millor del que s’esperava i davant la retirada del líder provisional, no va tenir problemes per proclamant-se campió davant de més de 200 inscrits (entre els quals el futur Campió del món de 250cc Sito Pons).

El premi per al guanyador del Critèrium, “Mingo” Gil va ser una motocicleta Arisco de 250cc i una plaça dins el potent equip de curses de l'escuderia JJ-Recmo per a la temporada següent.