Text: @Josep Mª Pàmies M.
Fotografies: Josep Mª Pàmies M.; Josep Roig Beti; Jaume Montserrat Borràs;
Eduard Badenas i col·lecció particular de Mª Asunción Cuevas Lozano (vidua
Jordi Sans)
 |
| Estat actual del terreny on hi havia el circuit |
El
terreny de poc més de 24 mil metres quadrats on hi va haver el primer circuit
reusenc de motocròs encara es conserva sense edificar, s’hi van fer abocaments
de terres i ha crescut la vegetació.
A Reus hi
havia un grup d'aficionats, que es trobaven a un taller de la ciutat,
descobrien una nova especialitat, que ja es practicava en molts indrets del
país des de feia algun temps, el motocròs. Era cap a la meitat de 1966, segons
explicava Josep Roig Beti, a "Les meves memòries vers el M.A.C. Reus"
(Reus, 1996), un grup de nois que no devien tenir més de setze anys i que per
anar amb moto s'havien de conformar a tenir velomotors de petita cilindrada, es
trobaven al taller de Josep Roig, però als migdies es reunien a la zona on ara
hi ha l'avinguda dels Països Catalans (aleshores encara eren les afores de la
ciutat) on hi havia uns munts de terra i es dedicaven a saltar, per veure qui
anava més lluny. Roig explicava que, com la majoria dels joves treballaven en
tallers metal·lúrgics de la ciutat i sabien soldar, aviat aquells
"petadors", com s'anomenava als velomotors per l'escàndol que feien,
no s'assemblaven en res de com els havia fet el fabricant, doncs els allargaven
les forquilles i les suspensions de darrere, que a més a més reforçaven,
aixecaven els parafangs, variaven el tub d'escapament i canviaven el manillar,
era el mateix Roig qui "trucava" aquells motors per donar-los un xic
més de força.
A poc a poc, aquestes trobades dels joves per veure qui saltava més, es
van anar fent cada vegada més populars i nombroses, tant per part
d'espectadors, com de joves amb velomotors. També es trobaven els diumenges per
fer sortides cap a la muntanya i per les rieres per buscar munts de terra i
tornar a saltar el més lluny possible. Tot això va dur al fet que la colla que
es trobava al taller Roig va decidir formar una penya, sota el nom de
"Penya Ja Arribarem" i tenir els seus colors, els quals servirien per
pintar el casc i les motos dels components per diferenciar-se dels altres. Els
colors serien el negre amb una franja blanca. A més, Eva, la filla de Josep
Roig, que sabia dibuixar va crear l'escut, que era un gat assegut amb un casc
de motorista a la mà i al casc el numero tretze, amb el nom de la penya al
voltant del gat.
La penya la formaven, entre altres, el fill del Roig, Josep Simó amb
Jordi Sans, A. Campos, Andreu Miras i J. Villalba, que eren els corredors a més
de Josep Masdéu, més conegut com a "Pescarolo" (que ajudava en el que
feia falta), i el mateix Josep Roig, a més d'alguns altres. Un dels projectes
que van tenir era apuntar-se a la Federació de Motociclisme per poder
organitzar curses i un altre era fer un circuit de motocròs. Un bon dia, quan
volien federar la penya "Ja arribarem", Simó Roig, fill d'en Josep, i
Jordi Sans van anar a veure a Ramon Anguera, president del Moto-Automóvil Club
"Reus", per explicar-li el que volien fer. Anguera els va comentar
els entrebancs en què es trobarien i, a la vegada els va donar tota mena de
facilitats perquè els components de la penya s'integressin al Moto-Automóvil
Club "Reus". Després d'explicar-ho a la resta de companys i de
sospesar la proposta, van decidir associar-se i fer més gran l'entitat, en
compte de formar-ne una altra.
El circuit de motocròs
La idea de fer un circuit cada vegada la tenien més forta i van
començar a buscar uns terrenys adients per tal de fer-lo. Buscant, buscant, en
van trobar uns d'on els de la bòbila d'en Sugrañes havien extret terra per a
fer rajoles i aleshores la utilitzaven per llançar-hi les deixalles del forn,
el terreny era al Camí vell de la Bassa Nova. Es van posar en contacte amb
l'Ernest Sugrañes, que va resultar que era un bon aficionat a les motos i als
cotxes, que també va pertànyer al Moto-Automóvil Club "Reus", el qual
els va cedir els terrenys i va col·laborar en el circuit. La tasca de Josep
Roig i els components de la penya es reunien, gairebé cada dia, al terreny per
netejar-lo i córrer amb la moto. El mateix Josep Roig era un dels que més hi
anava a treure pedres i a netejar-lo d'herba.
Un bon dia, explica Roig en aquestes memòries, un dels nois que hi
havia al terreny va cridar, "Roig, el Sans ha caigut". Ell hi va anar
i es va trobar al Jordi Sans dins d'un clot, que segurament, amb tanta herba no
l'havia vist i que en caure s'havia donat un cop amb una pedra bastant gran que
hi havia. Entre els que eren allí van aconseguir treure'l i amb un cotxe
portar-lo a l'hospital. Una vegada allí, van muntar un gran enrenou perquè com
era festa, no trobaren a ningú que els ajudes. Bé, després de tot el rebombori
i dels esforços dels metges, només va aconseguir allargar-li la vida durant
vint-i-quatre hores. A causa de la caiguda, Jordi Sans es va desnucar. Va ser
un cop molt dur pels seus amics i companys i per al Moto-Automóvil Club
"Reus". Va ser, possiblement, la primera víctima del motociclisme
esportiu i del Moto-Automóvil Club "Reus" en els pocs anys des que es
va fundar.
Aquest fet va marcar sensiblement a Josep Roig i els components de la
penya. El dolor va costar molt de passar, però després d'uns mesos, el mateix
Josep Roig va pensar que el millor que podien fer era seguir endavant amb la
il·lusió d'aquella colla de joves i d'en Sans, que havia deixat en l'intent.
Mentre tots ells continuaven treballant per poder fer un veritable circuit en
aquells terrenys, Roig va anar a una de les reunions setmanals del
Moto-Automóvil Club "Reus" per fer una proposta, que el circuit que
estaven fent seria en memòria del pilot que hi havia deixat la vida. Els
directius del club ho van acceptar i li donaren permís per posar-li aquest nom:
"Circuit Jordi Sans de moto-cros".
Roig, mentre treballava al seu taller, anava pensat que i com podia
fer-lo. Quasi cada migdia hi anaven corredors amb motos d'un cert cubicatge i
quan i anava Josep Roig, veia per on passaven i el que eren capaços de fer.
Després i tornava a anar a primera hora del matí amb el seu cotxe on i portava
un pic i un xapo i anava arreglant les traçades que feien els corredors, fins
que eren les vuit del matí, quan tornava cap a casa a esmorzar i després a
obrir el taller. Això va durar un temps, després l'amic i col·laborador Josep
Masdéu, "Pescarolo", que treballava als pneumàtics Ferrer va demanar
que els donessin rodes velles, que les van posar al costat de la pista per
marcar el circuit i als llocs més oportuns per la seguretat dels corredors.
Pocs mesos després d'aquesta cursa inaugural, se celebrava la Festa
Major de Sant Pere i, per descomptat, també s'havia previst organitzar una
cursa de motocròs, ja que la primera havia obtingut un gran èxit, tant de
participants, com d'espectadors. Com al juny fa més calor, Roig, que estava en
tot, va pensar que perquè els corredors estiguessin més còmodes, el millor era
fer-los una dutxa. Així que juntament amb altres dues persones van aconseguir
un dipòsit d'uns dos-cents litres i que van posar dalt d'un pi, mentre que
l'aigua la van portar amb una mànega de la granja de l'altra costat del camí.
Per a la cursa de la Festa Major hi van ser convocades dues categories,
Júnior i Sènior. En Júnior hi van prendre part tots els pilots locals, perquè
gairebé tots començaven. En aquesta categoria, també hi van prendre part els
pilots Ton Marsiñach, amb Montesa i Jordi Elias, amb Bultaco, que aleshores
començaven a córrer. La cursa la va guanyar Ton Marsiñach. En Sènior, van venir
pilots de la categoria de Jordi Capapey, Francesc Lancho i Ignasi Bultó, pilots
oficials de Montesa, el primer, i de Bultaco els altres dos. La victòria va ser
per al corredor de Bultaco, Francesc Lancho.
El circuit va continuar tenint la seva funció durant uns anys. Gairebé
quasi cada diumenge o festa es feia una cursa per a corredors Júnior, que eren
els locals. Però el públic no va respondre el que era necessari i després els
aiguats que hi va haver, que van inundar les parts més fondes del circuit
originant unes despeses que no es van poder seguir mantenint, donat el poc
interès i presència de públic a les curses. A més, aleshores, s'havia de pagar
als corredors, no com altres especialitats en què són ells els que paguen. En
un d'aquells aiguats, va baixar tal quantitat d'aigua pel camí del costat del
circuit que va rebentar una paret d'una séquia i tot va anar a parar al fons
del circuit. Això va ser el final, les despeses de treure tota aquella aigua,
terra i altres deixalles que havia portat l'aigua era molt valuosa, pel poc
benefici que se'n treia. Aquí va ser el final d'un projecte que va donar un
cert prestigi al Moto-Automóvil Club "Reus" gràcies a l'esforç d'un
home com Josep Roig Beti i els components de la penya "Ja arribarem".
*Text resum del capitol sobre el circuit de motocròs extret del llibre "MAC REUS, 50 anys units per una passió"
*En memòria de Josep Roig Beti
(1919-2011) i de Jordi Sans Juncosa (1948-1968)
